per la roser

A la mitologia grega, Estígia o Éstix era una oceànide, la filla gran d'Oceà i Tetis, segons explica Hesíode a la seva Teogonia; segons Higini va néixer d'Èreb i Nix (les Tenebres i la Nit). Va tenir quatre fills amb Palant: Niké, Cratos, Bia i Zel (la Victòria, el Poder, la Força i el Zel). A aquesta llista Higini afegeix el monstre Escil·la. D'altres autors, com Apol·lodor, fins i tot consideren Persèfone filla d'Estígia amb Zeus, en lloc de considerar-la filla de Demèter, i afirmen que sempre va ser la deessa de l'infern. Pausànias afirma que també va ser mare d'Equidna amb Peiras.
Durant la Titanomàquia (o guerra dels olímpics amb els titans) Estígia va seguir el consell del seu pare i va ser la primera entre els immortals a oferir el seu ajut a Zeus. Com a recompensa, aquest la va omplir d'honors, va rebre els seus fills en el seu seguici i va fer que el seu nom fos sagrat.
Estígia era la personificació d'un dels rius de l'Hades, de l'infern grec, però també rebia aquest nom una font que hi havia a la regió grega d'Arcàdia, prop de Nonacris. Aquesta font perdia la seva aigua sota terra i segurament acabava alimentant el riu infernal que també rebia aquest nom. S'atribuïen a l'aigua d'aquesta font propietats màgiques i perjudicials per als éssers vius: enverinava homes i animals, esquerdava el ferro i altres metalls, també la terrissa dels atuells amb què es recollia l'aigua; tanmateix no tenia efectes en les peülles dels cavalls. Pausànias, a més, ens explica que era possible que Alexandre fos enverinat amb l'aigua d'aquesta font.
També l'aigua del riu infernal tenia propietats màgiques. La deessa Tetis va submergir-hi el seu fill Aquil·les per fer-lo invulnerable i ho va aconseguir menys per la part del taló que era per on la deessa subjectava el seu fill.