PARA MARI LUZ

Chicos, chicas: A nuestra amiga Mari Luz no le gusta el invierno dice que la pone melancólica,para que este bien risueña y alegre aqui va la poesia, también de Miquel Marti i Pol

L'ESTIU

Ara és el temps d'estimar pels camins,
a la bora del riu on l'herba és blana i acollidora
i a l'ombra del vells arbres,
a les fonts mig perdudes,
allí on el bosc és mès íntim.

Ara és el temps de seure pels carrers
a parlar de futbol i de dones,
havent sopat,
formant grups a l'escassa voravia
i veure com les noies
travessen el carrer abans d'arribar
i passen i s'allunyen
una mica porugues

Ara és el temps dels fuster i dels paletes,
temps de cantar tot treballant
a ple sol,
oblidant el risc de les bastides,
oblidant l'esforç
i la monotonia de la feina i del viure.

Ara és el temps de passsejar amb les nenes
i la senyora que porta guants blancs
per amagar els estralls del lleixiu,
a la tarda del diumenge,
per l'ampla carretera vorajada de plàtans
dient adéu-siau a tothom
amb un gran gest del cap
i envejant la muller des que passen.

Ara és el temps de les dones que cusen
a la penombra de les entrades
i s'adormen sovint demunt d la faina,
i és el temps dels homes que fan la sesta
al racó més fosc de la casa
a les tardes de sol,
quan els carrers hi ha un silenci feixuc
i fa una calor despòtica.

Ara és l'estiu,
l'estiu massís i una mica absurd
però intensament bell,
que arriba sobtadament
una nit quansevol de principis de juny
i que se'n va, també sobtadament,
una nit quansavol de finals de setembre.

Cierra los ojos Mari Luz y imaginate arboles frondosos y verdes,flores de maravillosas de explosivos colores.

Hasta otra ( que no estara dedicada a ti jejeje) reser

URÀ, i diuen eque la mitoogia és educativa...

Úranos o Urà (del grec Οὐρανός) era un déu primordial de la mitologia grega, la personificació del cel. Un element masculí, el que fecunda a la terra (Gea), un element femení. Gea és la Mare Terra i Úranos el Cel, i actuen com esposos ja que el cel cobreix Gea completament; és l'únic ésser a la seva mesura. Els romans el van associar amb el seu déu Caelus.

El món abans de la seva creació era el Caos, la buidor primordial abans que s'instaurés l'Ordre. Segons unes tradicions, Úranos i Gea van néixer d'Èter i d'Hèmera, mentre que en unes altres apareixen com a fills de Nix (la nit) i fins i tot Úranos apareix com a fill de Gea sense que intervingui cap element masculí, igual que les muntanyes i que Pontos.

Fills d'Úranos i de Gea són els sis Titans i les sis Titànides. I també els tres primers Ciclops, els tres Centimans i segons la tradició elegida també altres déus i deesses. Úranos tenia por que algun dels seus fills el destronés i per això els mantenia ocults dins del ventre de la seva mare. Però Gea va donar una falç a Cronos, un dels Titans, i aquest va tallar els genitals al seu pare. Del membre caigut al mar en va néixer Afrodita i de les gotes de sang que van rajar de la ferida en van sortir els Gegants, les Erínies i les Melíades.

Avui...

Reis a casa dels meus papes

El dia de reis, a casa, vam fer festa grossa.
Van entrar patges pel balcó, etc..

per l'andreu

Segons la mitologia grega, Pandora va ser la primera dona i va ser creada pels déus per a castigar els homes. Els déus l'havien dotat de virtuts. Es va casar amb Epimeteu, germà de Prometeu. Va obrir una caixa, que li havia estat donada per Zeus, i que contenia tots els mals, que llavors es van escampar per tot el món. L'únic que va quedar dins la caixa va ser l'esperança. Va morir degut a la Caixa de Pandora.

[edita] Mite de la capsa de Pandora

 

 

Zeus per castigar a Prometeu li va dir a Hefest que fabriqués a la primera dona. Quan va acabar de fer-la, Zeus li va posar de nom Pandora i tots els déus li van donar virtuts. Zeus li va donar una capsa per a Prometeu dient-li que hi havia tresors, Prometeu que no es refiava de Zeus li va dir al seu germà Epimeteu que guardés la clau de la capsa, però quan Epimateu va veure Pandora s'enamorà d'ella i al cap d'un temps es van casar. Pandora era molt curiosa i quan Epimateu dormia li va agafar la clau i va obrir la caixa. De dins la caixa van sortir tots els mals que corren avui per la terra. Quan Pandora es va adonar del que havia fet va tancar la capsa però l'únic que va quedar va ser l'esperança. Per això es diu que l'esperança es l'últim que perd l'home.

pel joan

Hesíode tracta el mite de Prometeu a les seues dues obres majors, la Teogonia i Treballs i dies, amb xicotetes diferències entre totes dues versions. Bàsicament, a la Teogonia se centra en els enganys de Prometeu a Zeus, metre als Treballs desenvolupa la relació del mite de Prometeu amb el de Pandora, més esquemàticament tractada a l'altra obra.hola
Segons la versió exposada per Hesíode a la Teogonia, Prometeu seria fill del tità Jàpet i de l'oceànide Clímene, i germà d'Atles, Epimeteu i Meneci. La versió d'Hesíode presenta a Prometeu com un rebel contra el poder legítim de Zeus, de part del qual se situa el poeta.^[2] Hesiode conta dos enganys de Prometeu a Zeus. El primer té a veure amb l'explicació mítica de l'origen dels sacrificis als déus. Segons això, Prometeu va sacrificar un bou a Mekone, a la regió d'Argos i el va esquarterar. Després, en va fer dos munts, un amb la carn i les entranyes de l'animal i l'altre amb els ossos i el greix. Va cobrir aquest amb la pell del bou per donar-li un aspecte més atractiu i va demanar a Zeus que escollira la part que més li agradara. La part triada per Zeus seria d'aci endavant la que seria oferida als déus, mentre que l'altra quedaria per als hòmens. Zeus, enganyat per l'aparença, va triar el munt que contenia els ossos i el greix, i es va enfurismar terriblement contra Prometeu. Aquest mite serveix per explicar el fet que els grecs sacrificaren als déus només els ossos i el greix dels animals, cremant-los i fent així que el fum arribara fins als déus.
Segons la Teogonia, Zeus, enutjat per l'engany que Prometeu havia ordit per tal d'afavorir els humans, els va castigar privant-los del foc, la qual cosa va provocar la misèria del gènere humà, incapaç de calfar-se o de cuinar aliments. Amb la intenció d'ajudar els hòmens, Prometeu va furtar el foc als déus, amagant-lo dins d'una canya buida i donant-lo als humans. Zeus es va encoleritzar tant que va ordenar un doble càstig: un per a Prometeu i un altre per als hòmens.
D'una banda, Zeus va lligar Prometeu amb cadenes a una columna i li va enviar una àguila que li menjara el fetge, el qual creixia de nit en la mateixa quantitat que l'ocell havia menjat de dia. Prometeu va patir aquest càstig fins que Heracles el va alliberar. Hesíode no dóna detalls sobre la ubicació de la columna on Prometeu sofria el càstig.

pel toni

Atles fou un tità que, segons Hesíode, era fill de Jàpet i de Clímene, i segons Apol·lodor d'Artemita era germà de Meneci, Prometeu i Epimeteu, i la seva mare era Àsia. Hesíode diu que havia de portar el cel i la terra damunt les espatlles.

Atles és descrit com el líder dels titans en la seva confrontació amb Zeus. Més endavant, la idea d'Atles es va modificar i se'l va considerar un home convertit en muntanya.
El seu nom fou donat a serralades de la Mauritània (l'actual Marroc), Itàlia, l'Arcàdia, el Caucas i segurament d'altres.

per la roser

A la mitologia grega, Estígia o Éstix era una oceànide, la filla gran d'Oceà i Tetis, segons explica Hesíode a la seva Teogonia; segons Higini va néixer d'Èreb i Nix (les Tenebres i la Nit). Va tenir quatre fills amb Palant: Niké, Cratos, Bia i Zel (la Victòria, el Poder, la Força i el Zel). A aquesta llista Higini afegeix el monstre Escil·la. D'altres autors, com Apol·lodor, fins i tot consideren Persèfone filla d'Estígia amb Zeus, en lloc de considerar-la filla de Demèter, i afirmen que sempre va ser la deessa de l'infern. Pausànias afirma que també va ser mare d'Equidna amb Peiras.
Durant la Titanomàquia (o guerra dels olímpics amb els titans) Estígia va seguir el consell del seu pare i va ser la primera entre els immortals a oferir el seu ajut a Zeus. Com a recompensa, aquest la va omplir d'honors, va rebre els seus fills en el seu seguici i va fer que el seu nom fos sagrat.
Estígia era la personificació d'un dels rius de l'Hades, de l'infern grec, però també rebia aquest nom una font que hi havia a la regió grega d'Arcàdia, prop de Nonacris. Aquesta font perdia la seva aigua sota terra i segurament acabava alimentant el riu infernal que també rebia aquest nom. S'atribuïen a l'aigua d'aquesta font propietats màgiques i perjudicials per als éssers vius: enverinava homes i animals, esquerdava el ferro i altres metalls, també la terrissa dels atuells amb què es recollia l'aigua; tanmateix no tenia efectes en les peülles dels cavalls. Pausànias, a més, ens explica que era possible que Alexandre fos enverinat amb l'aigua d'aquesta font.
També l'aigua del riu infernal tenia propietats màgiques. La deessa Tetis va submergir-hi el seu fill Aquil·les per fer-lo invulnerable i ho va aconseguir menys per la part del taló que era per on la deessa subjectava el seu fill.

per l'encarna

En la mitologia grega, ' Cronos' fou el fill d'Urà (el cel), i Gea (la terra). En la mitologia romana, fou identificat amb Saturn.
Mutilà a Urà perquè havia fet baixar els seus germans al Tàrtar. Per por de ser mutilat pels seus propis fills els devorava al temps que els paria Rea, la seva esposa. Aquesta amagà el seu darrer fill, Zeus, i donà a Cronos una pedra embolicada en draps. Quan Zeus es va fer gran, ajudat pels Ciclops, el destronà i l'obligà a restituir els fills que havia devorat. Amb la dalla i el rellotge de sorra acabà personificant el temps per la semblança del seu nom amb la paraula grega chronos (temps).
Es celebrava el festival Crònia en honor seu.

text pel narcis

Els legítims descendents de la seva unió amb Zeus són Ares (déu de la guerra), Hebe (deessa de la joventut), Eris (deessa de la discòrdia) i Ilítia (deessa dels parts). Hera estava gelosa que Zeus tingués Atenea sense recórrer a ella (en realitat amb Metis), de manera que va engendrar Hefest sense ell. Zeus va estar llavors disgustat amb la lletjor d'Hefest i el va expulsar de l'Olimp. Segons una altra versió alternativa, Hera va tenir ella sola a tots els fills normalment atribuïts a Zeus i a ella junts, copejant la seva mà contra el sòl, un acte solemne per als grecs. Hefest es va venjar d'Hera per haver-lo rebutjat fent-li un tron màgic d'on, després que s'hi va asseure, no es va poder aixecar. Els altres déus van pregar a Hefest que tornés a l'Olimp per alliberar-la, però aquest es va negar repetidament. Dionís el va emborratxar i el va dur de tornada a l'Olimp dalt d'una mula. Hefest va alliberar Hera després de rebre Afrodita per esposa.
[1]

[edita] Hera i Hèracles

Hera va ser la madrastra i enemiga d'Hèracles. Hèracles és l'heroi que, més fins i tot que Perseu, Cadme o Teseu, va introduir els hàbits olímpics a Grècia. Quan Alcmena estava embarassada d'Hèracles, Hera va intentar evitar que aquest nasqués lligant les cames d'Alcmena amb nusos. Els seus plans van ser frustrats per Galantis, la serva d'Alcmena, qui va dir a Hera que ja havia portat el nen al món. Hera la va transformar en una mostela. Quan Hèracles era encara un infant, Hera va enviar dues serps per a matar-lo mentre dormia en el seu bressol. Hèracles va escanyar una serp amb cada mà i la seva dida el va trobar divertint-se amb els seus cossos com si fossin joguines.

test pel jaume

Fill de la deessa Tetis i del mortal Peleu, rei de Ftia. Tetis, com tots els déus, era immortal i volia que els seus fills també ho fossin. Però, al tenir un pare mortal, això no era possible.
La versió més coneguda diu que Tetis va submergir al seu fill a les aigües del riu Estígia, que tenien la propietat de concedir la immortalitat als qui s'hi banyaven. Però mentre el submergia, Tetis va haver d'agafar el nen pel taló dret i aquesta va ser la única part del cos que no es va mullar i per tant va quedar vulnerable.
Una altra versió explica que Tetis els aplicava un tractament màgic que consistia en submergir-los en ambrosia durant el dia i purificar-los durant la nit. D'aquesta manera Tetis ja havia matat als seus sis primers fills, que no sobrevivien al tractament. Peleu no tenia coneixement de les activitats de la seva dona però com que ja començava a sospitar, en néixer Aquil·les la va espiar i va ser a temps d'aturar-la. La interrupció del ritual va fer que l'os del peu dret del nen quedés cremat. Això ho va arreglar Quiró, el famós centaure expert en medicina, que li va substituir l'os cremat pel del gegant Damis, que en vida havia estat un veloç corredor. Això explicaria la rapidesa d'Aquil·les.
Després d'aquest incident Tetis i Peleu s'haurien separat i cap dels dos es va voler ocupar del nen o sigui que al final l'educador d'Aquil·les va ser Quiró. Quiró el va instruir molt bé, tant físicament com intelectualment i va ser qui li va donar el nom d'Aquil·les (ja que fins al moment el seu nom era Ligiró).
Quan Aquil·les ja era un adolescent es va traslladar a la cort del seu pare, a Ftia i allà va conèixer a Patrocle, que a partir de llavors seria el seu millor amic durant tota la vida.

pel fernando

Orfeu (grec Ορφεύς, llatí Orpheus) és un personatge mític enormement polifacètic, les llegendes del qual donen encara avui grans problemes als estudiosos, ja que els orígens d'aquest músic encantador de feres es perden en el temps. Els episodis de la mitologia de què és protagonista no són unitaris, és a dir, no corresponen a una mateixa seqüència mítica, sinó que són dispersos i sovint inconnexos.
Són molts els testimonis que sobre aquest personatge han pervingut i molta la literatura escrita en relació a tots els elements que envolten la seva vida. Malgrat això, pocs són els aspectes que s'han resolt, donada la gran quantitat de variants, començant per la seva estirp, resseguint tota la seva trajectòria vital i acabant per la seva mort, de la qual no es pot dir amb seguretat ni qui en fou el responsable ni quina la causa.
La seva personalitat tampoc no és gens definida, són moltes les contradiccions entre fonts ja de bon principi i a mesura que avancen els segles els autors la van eixamplant, tot afegint-hi matisos i colors que acaben per transformar el personatge fins al punt que es creen tradicions paral·leles.

POESIA

Si me lo permitis amigos y amigas,quiero hacer la primera entrada del año con una poesia de Miquel Marti i Pol.
Es mi poeta preferido. Un hombre sencillo que su vida laboral la paso trabajando de contable en una fabrica textil de Roda de Ter, donde habia nacido el 19 de marzo de 1929.Paso un año en cama por una toberculosis y aprovecho para leer a todos los poetas que caian en sus manos cojiendo gusto por la escritura. En los años 60 trabajo activamente por la libertad y la lengua catalana. Fue por los años 70 cuando una exclerosis multiple lo postro en una silla de ruedas, sin embargo siguio trabajando consiguiendo reconocimientos y premios, Juan Manel Serrat, Lluis Llac, Pep Guardiola e infinidad de intelectuales fuerón amigos y discípulos.
De los poemas "las cuatro estaciones" os dejo con:


EL HIVERN


Estimo la quietut dels jardins
i les mans inflades i vermelles dels manobres.
Estimo la tendresa de la pluja
i el pas insegur dels vells demunt de la neu.
Estimo els arbres amb dibuixos de gebre
i la quietut dels capvespres vora l'estufa.
Estimo les nits inaquebables
i la gent que s'apressa a sortint del cinema.
L'hivern no és trist:
és una mica malenconiós,
d'una malenconia blanca i molt íntima
L'hivern no és el fret i la neu:
és un oblidar la preponderància del verd,
un recomençar sempre esperançat.
L'hivern no és els dies de boira:
és una rara flexibilitat de la llum
demunt de les coses.
L'hivern és el silenci
és el poble en silenci,
és el silenci de les cases
i a les cambres,
i el de la gent que mira,rera els vidres,
com la neu unifica els horizons
i ho torna tot
colpidorament próxim i assequible.

¿Que os parece ? sensible y sencillo ¿verdad? Lo he sacado de un libro precioso que se titula
"Antologia poética Amb els ulls oberts". Si os gusta la poesia os lo recomiendo. és de la editorial Proa. reser

DIA DE REIS 2010

LA ILUSIO DE PETITS I GRANS