test pel jaume

Fill de la deessa Tetis i del mortal Peleu, rei de Ftia. Tetis, com tots els déus, era immortal i volia que els seus fills també ho fossin. Però, al tenir un pare mortal, això no era possible.
La versió més coneguda diu que Tetis va submergir al seu fill a les aigües del riu Estígia, que tenien la propietat de concedir la immortalitat als qui s'hi banyaven. Però mentre el submergia, Tetis va haver d'agafar el nen pel taló dret i aquesta va ser la única part del cos que no es va mullar i per tant va quedar vulnerable.
Una altra versió explica que Tetis els aplicava un tractament màgic que consistia en submergir-los en ambrosia durant el dia i purificar-los durant la nit. D'aquesta manera Tetis ja havia matat als seus sis primers fills, que no sobrevivien al tractament. Peleu no tenia coneixement de les activitats de la seva dona però com que ja començava a sospitar, en néixer Aquil·les la va espiar i va ser a temps d'aturar-la. La interrupció del ritual va fer que l'os del peu dret del nen quedés cremat. Això ho va arreglar Quiró, el famós centaure expert en medicina, que li va substituir l'os cremat pel del gegant Damis, que en vida havia estat un veloç corredor. Això explicaria la rapidesa d'Aquil·les.
Després d'aquest incident Tetis i Peleu s'haurien separat i cap dels dos es va voler ocupar del nen o sigui que al final l'educador d'Aquil·les va ser Quiró. Quiró el va instruir molt bé, tant físicament com intelectualment i va ser qui li va donar el nom d'Aquil·les (ja que fins al moment el seu nom era Ligiró).
Quan Aquil·les ja era un adolescent es va traslladar a la cort del seu pare, a Ftia i allà va conèixer a Patrocle, que a partir de llavors seria el seu millor amic durant tota la vida.

pel fernando

Orfeu (grec Ορφεύς, llatí Orpheus) és un personatge mític enormement polifacètic, les llegendes del qual donen encara avui grans problemes als estudiosos, ja que els orígens d'aquest músic encantador de feres es perden en el temps. Els episodis de la mitologia de què és protagonista no són unitaris, és a dir, no corresponen a una mateixa seqüència mítica, sinó que són dispersos i sovint inconnexos.
Són molts els testimonis que sobre aquest personatge han pervingut i molta la literatura escrita en relació a tots els elements que envolten la seva vida. Malgrat això, pocs són els aspectes que s'han resolt, donada la gran quantitat de variants, començant per la seva estirp, resseguint tota la seva trajectòria vital i acabant per la seva mort, de la qual no es pot dir amb seguretat ni qui en fou el responsable ni quina la causa.
La seva personalitat tampoc no és gens definida, són moltes les contradiccions entre fonts ja de bon principi i a mesura que avancen els segles els autors la van eixamplant, tot afegint-hi matisos i colors que acaben per transformar el personatge fins al punt que es creen tradicions paral·leles.

POESIA

Si me lo permitis amigos y amigas,quiero hacer la primera entrada del año con una poesia de Miquel Marti i Pol.
Es mi poeta preferido. Un hombre sencillo que su vida laboral la paso trabajando de contable en una fabrica textil de Roda de Ter, donde habia nacido el 19 de marzo de 1929.Paso un año en cama por una toberculosis y aprovecho para leer a todos los poetas que caian en sus manos cojiendo gusto por la escritura. En los años 60 trabajo activamente por la libertad y la lengua catalana. Fue por los años 70 cuando una exclerosis multiple lo postro en una silla de ruedas, sin embargo siguio trabajando consiguiendo reconocimientos y premios, Juan Manel Serrat, Lluis Llac, Pep Guardiola e infinidad de intelectuales fuerón amigos y discípulos.
De los poemas "las cuatro estaciones" os dejo con:


EL HIVERN


Estimo la quietut dels jardins
i les mans inflades i vermelles dels manobres.
Estimo la tendresa de la pluja
i el pas insegur dels vells demunt de la neu.
Estimo els arbres amb dibuixos de gebre
i la quietut dels capvespres vora l'estufa.
Estimo les nits inaquebables
i la gent que s'apressa a sortint del cinema.
L'hivern no és trist:
és una mica malenconiós,
d'una malenconia blanca i molt íntima
L'hivern no és el fret i la neu:
és un oblidar la preponderància del verd,
un recomençar sempre esperançat.
L'hivern no és els dies de boira:
és una rara flexibilitat de la llum
demunt de les coses.
L'hivern és el silenci
és el poble en silenci,
és el silenci de les cases
i a les cambres,
i el de la gent que mira,rera els vidres,
com la neu unifica els horizons
i ho torna tot
colpidorament próxim i assequible.

¿Que os parece ? sensible y sencillo ¿verdad? Lo he sacado de un libro precioso que se titula
"Antologia poética Amb els ulls oberts". Si os gusta la poesia os lo recomiendo. és de la editorial Proa. reser

DIA DE REIS 2010

LA ILUSIO DE PETITS I GRANS